INSIDE JOB
2010
Producció independent però amb un pressupost considerable.
Va guanyar un òscar.
Introducció: 5/6 minuts.
A partir d’un cas concret (Islàndia) s’exposa què va passar i s’anomenen tots els agents que han tingut alguna cosa a veure.
Té un caràcter analític i rigorós.
S’inicia amb una afirmació, per tant, tenim un posicionament discursiu concret.
Es mostra la realitat natural d’un país alhora que s’ofereixen una sèrie de dades.
Bellesa explotada econòmicament amb desregulacions, aquesta és la paraula clau i fa que canviï el to i el ritme de la pel·lícula. Un moment líric tant a nivell musical com visual que acaba amb l’explosió. En aquest punt es comença a explicar el canvi.
Després trobem un anàlisi detallat dels mecanismes financers i la presentació en paral·lel del discurs oficial i del discurs real. Ens treu la màscara de la imatge distorsionada que es dóna a l’opinió pública.
L’objectiu del documental és apropar-se a una visió de la realitat més honesta i veritable.
S’ofereix un anàlisi rigorós dels fets amb una fotografia realista.
CAPITALISM: A LOVE STORY
2009
Michael Moore
Té caràcter de pamflet: és polèmic, hirònic, provocatiu.
Utilitza imatges d’arxiu de la retòrica publicitària de l’era d’or del capitalisme i imatges d’arxiu històriques.
Es confromta la ridiculesa amb la gravetat.
Trobem un resum teòric simplificat a l’extrem, caricaturitzat, del capitalisme.
Hi ha un xoc amb la realitat de la imatge d’arxiu personal.
Mostra l’ús de la imatge de Reagan amb finalitats comercials, rebaixa la seva autoritat.
Reconstruir Amèrica per utilitzar-la.
El president de Merrill Lynch s’apodera del poder econòmic d’Estats Units. És el cap de gabinet de la Casa Blanca. Utilitza la imatge d’arxiu per mostrar com el poder econòmic se sobreposa al poder polític. Però el fet en ell mateix no demostra res, és a dir, no dóna dades. Retòricament és molt eficaç.
• Presentar el cas d’Islàndia facilita després acceptar que a tu t’ha passat el mateix.
INSIDE JOB (2)
Crònica del mecanisme financer que va permetre la bombolla, no des del punt de vista general, sinó en un cas concret.
• Productes derivats: són productes financers complexes, fora de la regulació del mercat. Potser tenen una base de valor subjacent sobre la qual es fa l’aposta i es pot especular si anirà a l’alça o a la baixa. Productes financers de complexitat i abstracció cada cop més alt. Abstraccions matemàtiques que et porten a productes complexos.
• El nucli de la crisi del 2008 està fonamentat en la desregularització.
• CDO: collaterized debt obligation. Riscs subprime.
El documental mostra el discurs dels actors principals: bancs i cases d’assegurances. Exlica amb una gràfica com es va construir el joc.
LA DOCTRINA DEL XOC
a partir d’un llibre de Naomi Klein
Comença amb una declaració molt clara d’una teoria.
Fa un recorregut històric rigorós per demostrar que aquesta teoria es va aplicar.
(Milton Friedman i Donald Rumsfeld)
Tots els materials que s’utilitzen junts i barrejats estan detinats a corroborar la tesi.
Hi ha imatges reals, no una retòrica pamfletista.
El discurs es para quan les imatges dramatitzen i prenen importància (imatges de la invasió de Xile).
La doctrina del Shock from alvarezmeo on Vimeo.
COMPARTIR IDEES
• Es recomana un documental titolat “Sicarios Económicos”, el qual es pot trobar a youtube, sobre la crisi xilena. Explica gràficament el que va passar amb Salvador Allende
• El programa econòmic construït per alumnes de Friedman a Xile, es va aplica i va fracassar. La crisi que vivim és la demostració que les teories neoliberals han fracassat.
• 1989/1990: Consens de Washington. Política aplicada a Llatinoamèrica. Allò que va passar allà s’està patint ara a Europa. Aquí estem aplicant el mateix discurs.
• Les imatges de l’assassinat d’Allende reocorden sorprenentment les imatges recents de l’assassinat de Gaddafi. Ja va bé l’emergència d’un nou mercat als països àrabs. Potser darrera la imatge d’una revolució del poble, hi ha l’orquestració dels poders fàctics de sempre.
• A Xile, fa vuit mesos que els estudiants no van a la universitat. A les Universitats privades l’ensenyament és dolent. La gent ha de demanar crèdits per anar-hi i com no hi ha diners, no es pot pagar i fa vuit mesos que estan parats.
• Temes que es repeteixen a tots els documentals: un és el de l’endeutament. Michael Moore: en una part més documentalista es poden veure més les perosnes que han sofert la crisi: la seva cara, les seves cases, etc.
• Inside Job: m’agradaria veure tot el que diuen. És determinant per entendre què està passant.
• Bastida dóna algunes sortides. Naomi Klein dóna potser la idea que el xoc sigui el detonant de quelcom més positiu.
• Confromtació entre el discurs retòric i la realitat. Mostren els responsables ideològics. Dóna dades per apropar al públic les causes.
• Crisi de valors: gent que s’algrava amb la foto del cadàver de Gaddafi. Preferim veure entreteniment.
• De fet sí que ha tingut èxit el documental Inside Job. Potser l’ha tingut perquè va guanyar un òscar.
• Amb la crisi és probable que molta gent que abans vivia al marge dels temes econòmics, ara estigui en un procés d’augmentar la consciència.
• Un discurs que sentim sovint és “Hem d’aprofitar la crisi per treure’n alguna cosa bona”
• Es basen amb dades del xoc sensorial: aïllament sensorial, bloquejat, amb desconeixement del que està passant. Un impacte que et deixa for a de joc i aleshores s’obre una via per imposar un programa econòmic. No et deixen reaccionar. No volen una societat organitzada. Es vol l’enemic imaginari i, per tant, cal generar un discurs de por.
• No es vol una societat organitzada o que pensi.
• L’economia que s’ensenya a la facultat està subvencionada per les grans companyies i s’exporta.
• El jove que vol aprendre i creu allò que s’imparteix a les aules.
• Hi ha una diversitat de línies entre els diversos professors/es de la Universitat i això fa que puguis aprendre a discernir i no creure tot el que et diuen.
• Si hi ha un discurs únic, això no és possible.
• Es descriu bé a Inside Job. Les interconnexionxs dels diversos actors fan que es generi un sistema de cercle tancat (de portes giratòries).
• Sobre les formes: la gent prefereix mirar altre tipus de filmografia.
• Se’ns pregunta: hem entés la segona part?
• què significa que aquesta part del discurs sobre els derivats no s’ha entès bé? Els límits del llenguatge audiovisual. L’economia té un factor de complexitat que no es pot traduir sempre en el llenguatge audiovisual. No tota la realita es pot simplificar a la mida de l’amplitud dels registres del llenguatge audiovisual. La gent mira produccions d’entreteniment perquè el llenguatge audiovisual parla millor a la gent que té x cultura.
• Amb el llenguatge audiovisual presentem plana la realitat que és complexa. Seria bo analitzar millor el concepte de tot allò que es diu massa ràpid.
• A primera vista podem observar que és un tipus de documental que demana més estudi, passa massa ràpid. No entenia els conceptes. Amb una soal vegada no l’entens.
• Sí que s’entén el global.
• Sí que s’entén en alguns dels nivells.
• Michael Moore és més sensacionalista. Un dels problemes que estigui el tema al carrer és aquest: se simplifica. Insidie Job és més concret.
• Hi ha diferències de forma entre els dos documentals, però en el segon també hi ha càrregues de profunditat.
• La forma del documental de Moore va dirigida a un públic concret d’Estats Units, per a captar la seva atenció.
• La data 11 setembre, aixeca sospites per la repetició.
• ALCA: tractat de lliure comerç dels Estats Units amb Llatinoamèrica. Xile l’ha aprovat.
• El documental de Moore ofereix un missatge més caricaturitzat, però alhora més penetrant. Una acaricatura no et dóna el detall però en l’exageració dels trets t’intenten transmetre l’essència del missatge. Potser està menys fonamentat però té més capacitat de penetració. Inside Job, en canvi, es dirigeix a un públic que vol aprofundir en un problema, quasi acadèmicament.
• Es proposa passar-nos un CD. Un membre del grup en farà deu còpies i les portarà el proper dia.
• Capitalism A Love Story té una part final que és més documental i històrica i ensenya reaccions possibles. Una comunicació més sensacionalista, però més simple. Potser és més efectiva per a moure a l’acció?
• L’anàlisi et fa comprendre, però amb el llenguatge audiovisual si vas al detall et pots perdre molt públic. Si vols arribar a més gent… Michael Moore parla a qui ja té les seves idees, no pretén convèncer, però sí que et mou. Inside Job algú que estigui en dubte, reflexiona i pot arribar a canviar d’idea.
THE STORY OF STUFF
Anne Leonard, treballa a Green Peace
Autoproducció
Distribució únicament a la xarxa
Quadern 172: Una altra informació és possible
pg. 24:
apunta el tema d’internet: accés global, a qui dones la confiança?, 80% d’informació eco, producció d’informació pròpia molt escassa.
Aquest és un vídeo molt senzill. És un discurs sobre un fons blanc.
Èxit total.
Un discurs fílmic senzill i eficaç. Amb el dibuix animat.
Si fas un discurs eficaç que creix des de sota, la gent reacciona. Van començar a sortir reaccions intentant dir “no és veritat el que diu aquesta senyora, perquè és massa simple”.
Trobem diversos nivells: ideologia, fets, discrus i discurs sobre el discurs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada